“Un camí
amb Eva”, Segona edició: abril 1973, El Balancí,
Edicions 62 s/a
Pàgina 100 :
“ ...; preferia una altra vena, aquella que traduïa sentiments confusos que s'expressaven a mitges o boirosament, els poemes que el seu autor treia del seu fons ocult que tenia l'arrel en la infantesa, en nostàlgies de vegades una mica puerils, però profundes, humanes, estretament relacionades amb fets que ell mateix no havia acabat de comprendre però que d'una manera o altra l'havien colpit i deixaren rastres en la seva ànima. Però jo era un poeta versàtil que al costat del poema angoixat on parlava el dolor de la persona que coneix la infelicitat i que se sent sobrera, inadaptada si més no, hi havia els versos on les coses eren anomenades pel seu nom, on la realitat era un catalitzador de sarcasmes. “
Pàgina 168 :
“... ara, com d'infant, em sento insatisfet amb el meu món, amb tot allò que em volta, amb la meva existència petita i limitada, de la qual tinc ganes d'escapar. I potser no ho aconseguiré mai, perquè l’art, que és un camí, no soluciona problemes sinó que els crea. Com els crea, també, aquest afany de sortir d'un mateix per atansar-se als altres, ni que només sigui a un altre, un de sol, algú tan derrotat com jo em sento, a despit d'uns triomfs que ben voluntàriament cediria a canvi... a canvi de què? Ho sé i no ho sé. Potser a canvi d'una altra vida amb la qual combatre, a la qual donar i de la qual acceptar tot allò que rebutgem en l'estrany: una intimitat miserable i adolorida, una mà que pega i acaricia, i que ho fa generosament... “
Pàgina 191 :
“ <<...perquè no som una cultura tancada, senyors, i fins gosaria dir que no ho hem estat mai. Ni ho podíem haver estat si, com assegura Vicens Vives, el nostre és un país de corredor, de passadís, si som la terra de pas on tots els nòmades han deixat alguna cosa d'ells mateixos, una empremta que hem sabut assimilar sense destruir allò que duia de positiu...>>"
